Es tracta doncs d'un nou pas dintre del moviment mundial, que replica els processos duts a terme tant a Llatinoamèrica com a Àfrica, on existeixen ja sengles xarxes d'organitzacions amb l'objectiu d'aconseguir que la gestió de l'aigua sigui pública i participativa, la Red Vida i African Water Network.

El llançament d'aquesta xarxa a Europa té una rellevància especial, atès que és en el vell continent on es concentren les més importants multinacionals de l'aigua en el món, protagonistes i promotores de privatitzacions en tot el planeta.

Un exemple molt proper de transnacional de l'aigua ho tenim en AGBAR (Aigües de Barcelona); l'empresa catalana, les accions de la qual pertanyen majoritàriament a SUEZ (multinacional francesa) i La Caixa, manté el monopoli de la gestió de l'aigua en la ciutat de Barcelona, amb diferents denominacions corporatives al llarg de la seva trajectòria, des de fa una mica més d'un segle.

Els projectes a l'estranger d’AGBAR, actuant sola o en companyia d'altres multinacionals del sector, podem dir que han generat en molts casos, el rebuig social. Un rebuig que respon a una pèssima gestió per part d’aquesta: augments de tarifes, incompliments de contractes, acomiadaments en massa de personal de l'antiga empresa pública, etc.

Fa pocs mesos a Catalunya, també es va deixar notar la presència del sector privat. Al voltant de la sequera, un cop més va aparèixer el debat del transvasament o interconnexió de conques. L'objectiu, públicament reconegut, era ajudar a la població de Barcelona en un moment de greu crisi hídrica. El que no va ser tan publicitat, fou la seva intenció d’ampliar mercats i guanyar espai en el control del cicle de l’aigua al nostre país, desplaçant d’aquestes funcions a l’Administració Pública.

Amb l'objecte de lluitar contra tals pràctiques i adonant-se que les problemàtiques de l’aigua no són únicament una qüestió de Nord i Sud o dels que en tenen i no en tenen, neix la European Public Water Network.

Bonaventura Fernàndez, membre d’Enginyeria Sense Fronteres Catalunya