Artículo de opinión de David Guàrdia, miembro de la Comisión de Comunicación de la FCONGD: [en catalán]

El diari El País recollia a mitjans de març les declaracions del ministre espanyol d'Exteriors i Cooperació, senyor Margallo, afirmant que era millor retallar en cooperació que en pensions. Un mes després, el Govern de la Generalitat obre una convocatòria de subvencions que relega l'educació al desenvolupament a un espai quasi testimonial a la política pública de cooperació.

Cal analitzar aquests missatges ja que la situació complicada per la que passen moltes persones és aprofitada per desviar el focus d’atenció i intentar colar-nos alguns gols a la majoria de la població. Recordeu el fenòmen Nimby, Not in my back yard/No al meu pati del darrera? Amb aquest nom es descrivia la reacció contrària de determinats col·lectius ciutadans a la instal·lació de determinades infraestructures, com incineradores o centrals nuclears. Algunes protestes responien a la lògica “Sí, però aquí no” però d’altres, com la del no al transvasament de l’Ebre i per una nova cultura de l’aigua, defensaven orgullosament que “Ni aquí ni enlloc”.

Amb les retallades pressupostàries passa quelcom similar. Són moltes les plataformes i moviments de protesta pel tancament de serveis bàsics i no es estrany trobar les seccions locals d'alguns grans partits, fins i tot amb responsabilitat de govern, donant suport al manteniment dels serveis d'urgències del CAP de la seva població. Quan el debat és només en termes d’assignació de recursos, en això o en allò, estem assumint com a inevitables les retallades i, de retruc, cert model polític, fiscal i de serveis públics, i només discutim si sacrifiquem abans el CAP de Matadapera o el de Capellades. I per tant hi ha qui pretén confrontar interessos, ja sigui el de dues poblacions o el de dos sectors socials com els pensionistes o les ONG de desenvolupament. En realitat totes les retallades van en la mateixa direcció però se'ns presenten com a oposades, i aquí la única cosa oposada són les mesures d'aquests governs i les necessitats i els interessos de la majoria de la població.

Protestar per la situació del CAP més proper, en cap cas és inadequat. Ans al contrari: és pedagògic i cal potenciar-ho perquè és amb exemples reals i propers que prenem consciència que alguna cosa no està rutllant. Però cal fer un pas més i omplir de discurs polític l'acció de les nostres entitats, siguin entitats d’acció social aquí o de cooperació per al desenvolupament, busquin el benestar i el desenvolupament a casa nostra, o també a països més empobrits. Ens cal un sector compromès, amb discurs, denúncia i amb molta sensibilització. És quan connectem el drets de les dones aquí i d'allà, els processos de privatització de l’aigua al Nord i al Sud o el paper que densevolupen determinades transnacionals (que casualment són les mateixes a un o altre lloc!) que articulem un discurs sòlid i coherent arreu.

La importància de la consciència social per contrarestar la nostra realitat injusta va en sentit contrari a la política d’un govern que no dona rellevància al que anomenem educació per al desenvolupament o per a una ciutadania global. Potser deu pensar que això és entretenir al personal quan, en realitat, és el tipus d’activitats que aconsegueixen posar a l’epicentre les causes d’aquesta situació de crisi i, per tant, ajuden a la seva resolució, i no es queden només en atendre'n les conseqüències. En el fons, a qui li va bé un món desigual, també li va bé l’existència de la beneficència que netegi consciències, normalitzi la idea que és feina de les entitats privades i ajudi a desviar el focus d’atenció evitant debatre sobre les causes d'aquesta crisi.

Passar de l'esquema Nymbi a l'esquema Nyabi (Not In Anyone's Backyard, No al Pati del Darrere de Ningú) no és fàcil. Analitzar les causes implica un discurs més profund i requereix esforç. Però sabem que la solidaritat i la defensa de l’equitat i la justícia circumscrites a un territori concret no acaba de ser gaire coherent, i que no podem pensar en un model social i econòmic sostenible per al nostre país, a base de deixar-ne fora les insostenibilitats que justament el fan viable.

Les ONGD hem d'abandonar doncs els complexos de pensar que tenim un context hostil per difondre el nostre compromís amb el desenvolupament global. De fet, és el millor moment, senzillament no hem de caure en el parany. A la Comissió de Comunicació de la FCONGD li hem donat voltes a com podem fer-hi front i creiem que ens cal:

- Donar-nos suport mutu entre les diferents entitats i sectors socials que patim retallades.

- Donar més pes al discurs polític de les nostres accions, però a la vegada fer-lo divulgatiu, pedagògic i entenedor.

- Col·laborar amb les entitats que combaten la pobresa aquí en l’assumpció d’aquest discurs global per evitar que la seva tasca acabi formant part d’un paisatge normal.

- Reconduir el debat polític i social per passar d’aquest debat de retallades a un debat de quin model social i econòmic volem.

- Posar èmfasi en els elements comuns al Nord i al Sud.

- Facilitar i difondre la construcció d’alternatives, que evitin presentar les retallades com quelcom inevitable.

En resum, cal apostar urgentment per connectar les retallades en les polítiques públiques de cooperació, pau i drets humans amb les retallades de serveis bàsics aquí, a partir d’un discurs únic favorable a un món més just.